Durant l’Edat Mitja es va estendre per tot Europa una gran devoció a Sant Sebastià com advocat contra la pesta i els mals contagiosos.

A Catalunya hi ha més de seixanta Esglésies posades sota el seu patronatge i Matadepera va ser un poble que també es va posar sota la protecció de Sant Sebastià. El 3 d’abril de 1661 es va declarar el sant copatró del poble i festa de precepte per decisió de tots els amos de les cases de pagès. Es va fer un vot de poble a Sant Sebastià amb una promesa de fidelitat.

Seguim uns anys més endavant. Durant el segle XIX varen prendre molta volada els Montepios de Socors o Germandats: entitats que ajudaven als associats i a les seves famílies en cas de malaltia, invalidesa, accident o defunció. I aquestes Germandats varen agafar el nom dels sants que els protegien de les malalties.

Durant la segona meitat del segle XIX a Matadepera hi havia dues Germandats: la de Sant Sebastià i la de Sant Roc, que a l’any 1897 es varen fusionar en una única, la Germandat de Sant Isidre, patró dels pagesos.

La Germandat de Sant Isidre celebrava la seva festa el dia 15 de maig, i un dels actes importants era anar al bosc a cercar un pi que plantaven a la plaça per tal de que presidís les festes.

Així doncs, tot sembla indicar que els inventors de la festa del pi varen ser els pagesos de la Germandat de Sant Isidre. Però la veritat es que no es així. Alguns segles abans, quant Matadepera era un conjunt de masos disseminats pel terme, ja es feia una festa on es plantava un pi, possiblement davant l’Església de Can Roure, i on els vilatans d’aquell moment feien un ball al seu voltant per acordar i segellar els acords importants.
Per bé que l’origen real de la festa del pi el tenim que anar a cercar en els primitius pobles que hi havia a la península ibèrica abans de que els romans desembarquessin a Empúries, pobles que practicaven un culte als boscos i als arbres. Per tant, la festa del pi te uns orígens que es perden en la nit dels temps.

Però tornem a dates més recents. Ens havíem quedat en la Germandat de Sant Isidre i la seva festa del pi. Va succeir que hi hagueren importants desavinences entres alguns membres d’aquella Germandat, de manera que un grup d’ells va marxar per fundar la Germandat de Sant Sebastià. Bé, si hem de ser estrictes, refundar la Germandat de Sant Sebastià.
I això va succeir el 6 de maig de l’any 1900 a les 3 de la tarda en el local del Casino Matadeperense, o sigui a Cal Robert del carrer Sant Joan, on avui hi ha el supermercat de Cal Ricart.

La nova entitat va fer la seva tasca d’ajut als seus germans i el 20 de gener celebrava una festa amb ofici solemne amb orquestra, on el sermó durava 1 hora sencera, i seguidament cercavila amb el sant i la gent que portava ciris, amb ball a la tarda i ball a la nit.

Per aquests temps doncs, hi havia al poble dues Germandats, la de Sant Isidre i la de Sant Sebastià, cada una d’elles amb els seus afiliats i amb la seva pròpia festa.

Els de Sant Isidre varen seguir amb la festa del pi, i la veritat es que s’expliquen histories ben entretingudes. El Lan (en Joan Torres i Gunfaus) ens explicava que una vegada baixaren a cercar el pi als boscos de Can Bon Vilar i pel que sigui es formaren dos grups que es començaren a discutir fins que la baralla arribà a les mans quant estaven passant pel carrer Sant Joan, al davant de l’Església, i el pi llarg com era es va quedar estirat allà terra durant molts mesos. Fins que els mateixos veïns, un dia de fred sortiren a fer llenya per escalfar-se tallant el pi a trossos. També s’explica que l’Enric Puig de Can Prat va pujar el pi plantat a la plaça i seguidament el baixà de cap per avall, com si fos un esquirol.

Al cap d’uns anys, la Germandat de Sant Isidre va desaparèixer i es va quedar tota sola la Germandat de Sant Sebastià.

L’any 1950 l’entitat va celebrar les noces d’or amb una festa de relleu especial. Però a l’arribar la dècada dels 60, la Germandat va entrar en una crisis profunda: a penes quedaven pagesos al poble, que havien estat atrets per la industria de Terrassa, quant els pagesos eren els que donaven vida a la Germandat. A més, amb l’establiment de la Seguretat Social obligatòria a tot el país, la Germandat perdia el seu sentit. Durant aquests anys tant difícils, la festa es va reduir a un ofici i al sortir els pocs germans que quedaven menjaven un tall de tortell a la rectoria i feien un trago de mistela.

Es veia molt proper la fi de la Germandat, i aquí va ser quant va agafar la torxa en Florenci Sellarés i Sala. En Florenci que havia estat president de la Germandat durant la dècada dels 50 patia una malaltia molt greu, i un xic abans de morir, l’any 1973, postrat en el seu llit, va cridar al seu amic i veí l’Antonio Garcia (“Pintoret”) i l’hi va dir:

- Antonio, a mi em queda molt poc temps de vida i et demano si us plau que no deixis morir la Germandat de Sant Sebastià. No abandoneu. Convoqueu una reunió per tirar endavant la Germandat.

A l’Antonio aquelles paraules del seu amic el varen impactar i al cap d’un temps es va reunir amb els seus amics més propers: el Josep Riba de Can Duran, el Manolo Martín, el Rafael Moreno i el Jaume Font de Cal Mabres. Tots ells varen decidir que es posarien a treballar per complir la darrera voluntat del Florenci Sellarés, i aprofitant que faltava molt poc per celebrar els 75 anys de la Germandat, varen decidir que calia fer una gran festa. Feien reunions per dissenyar-la: el Josep Riba es cuidaria de que hi hagués molta música a tots els actes i de recaptar diners entre les famílies més benestants del poble per finançar els actes, el Rafael Moreno es va comprometre a fer 100 germans per evitar que la Germandat fos expulsada de la “Federación de Mutualidades de Cataluña y Baleares. Quasi ho va aconseguir al fer 98 germans. Entre el Jaume Font de Cal Mabres i el seu pare, l’Isidre Font, que en el passat havia format part de la Germandat de Sant Isidre, varen proposar incloure dins la nova festa de Sant Sebastià, algun acte relacionat amb el pi, tal com feien els pagesos en aquella antiga festa de Sant Isidre, i la idea va ser molt ben acollida per tots cinc.

La veritat es que es va celebrar una gran festa per commemorar els setanta-cinquè aniversari de la Germandat, amb actes durant tot un cap de setmana. El dissabte 18 de gener amb el repic i giravolt de campanes, concurs de grimpaires a les 4:30 de la tarda a la plaça del Comte d’Egara, jocs infantils i concurs d’escacs. I el diumenge 19 de gener amb processó presidida per les Magnífiques Autoritats, la imatge del Sant i la senyera de la Germandat, ofici solemne cantat per la Capella de Música de Sant Pere de Terrassa, degustació de tortells al “Cine Recreo”, audició de sardanes amb la cobla-orquestra Melodia del Vendrell, concert amb “La Revoltosa”, “El barbero de Sevilla” i el “Vals jota”, ball de tarda i ball de nit.

Així va ser com la Germandat de Sant Sebastià va recollir el testimoni de la festa del pi i el va ingressar dins la seva festa com un dels actes més emblemàtics.

Des d’aleshores, la Germandat de Sant Sebastià ha celebrat la seva festa durant cada any, amb el pi com a símbol, amb cada vegada més èxit i major participació de tots, i avui s’ha convertit en una entitat que te per missió posar en valor la promesa feta pels nostres avantpassats l’any 1661, reviure les nostres tradicions, recordar el nostre passat rural i tenir present que un poble que vulgui progressar en el futur no pot oblidar el seu passat.